Helvética es una tipografia clara, senzilla i
a la vegada clàssica. Personalment,
presenta una excel·lent llegibilitat en espais amplis i es excepcional per a
textos senzills i grans títols o rètols amb finalitats publicitàries o
informatives.
Al documental de Gary Hustwit, no tot és així. I un dels motius que ha fet que m'agradi tant ha esta aquest. Surten alguns dissenyadors que no podrien viure sense l'Helvética. Però altres crítics d’ella. Personalment, l'interessant del documental no passa per l'Helvética en si, aquesta és només una excusa, per al que veritablement persegueix: posar en evidència el moment pel qual passa l'activitat, l'encreuament d'opinions, les formes de concebre el disseny gràfic, etc. En un primera mirada, sembla bastant superficial l'estructura que porta (una línia de reconeguts dissenyadors, un a un explicant perquè estimen aquesta tipo, o perquè la odien) però en definitiva, crec que per això m'ha agradat força, convida a la reflexió, dexa en dubte l'estat de les coses, i no es posiciona com a "fan".
El primer dissenyador que apareix és Massimo Vignelli, qui venera aquesta tipografia, diu que per al seu parer, només es necessita Helvética.
“La vida de un diseñador es una lucha: La lucha contra la fealdad. Igual que un médico lucha contra la enfermedad. Para nosotros, la enfermedad visual es lo que nos rodea, Y lo que tratamos de hacer es curarla de alguna manera, con el diseño. Un buen tipógrafo siempre tiene sensibilidad con la distancia entre las letras. Creemos que la tipografía es blanco y negro. La tipografía realmente es blanca, ni siquiera es negra. Es el espacio blanco entre los negros que realmente la crea.”
Massimo Vigneli, 1966. Diseñador de la señalatica del metro de NY.
Alguns estan enfrentats salvatgement contra aquesta tipografia. També m'ha sorprès molt gratament, el fet de no haver-me adonat abans de la importancia que té l'Helvètica en el disseny gràfic. El documental recorre Amsterdam, Nova York, Londres i altres ciutats buscant exemples d’ús d’aquesta tipografia i testimonis dels dissenyadors. Així, del que primer es dóna compte un es de la omnipresència de l’Helvética a la vida quotidiana. Tant que el número de marques de prestigi e institucions importants que la utilitzen en la seva imatge corporativa és aclaparador.
L'Arial, va ser dissenyada al 1982, diferenciant-se de l'Helvética en pocs detalls. El gruix dels caràcters és idèntic, i es distingeix per la majoria dels no especialistes. C, G, R, Q, l, a, i, són les principals per distingir ràpidament l'Arial de l'Helvética.
-Cops de l'Helvética solen tallar horitzontalment o verticalment. Això és especialment visible a la t, r, f, i C. En canvi l'Arial fa servir talls inclinats.
- La G de l'Helvética té un esperó ben definit; l'Arial no.
-Les cues dels glifos R i els a glifos són diferents.
-El número 1 de l'Helvética té un angle recte sota l'esperó superior, mentre que l'Arial té una corba.
-El glifo Q en l'Helvética té una creu recta, mentre que la marca de la creu en Arial té una lleugera serp com a corba.
En definitiva, a mi em sembla que les tipografies han d’adaptar-se a l’època, situació, geografia, referencies socials, etc. En la meva opinió l'Helvética és adaptable, ja que assoleix molta amplitud en quant a les seves condicions de comunicació, però personalment, s'ha d'utilitzar amb certa coherència i no fer un ús abusiu. Tot i això, se'm planteja un dubte. Què és el que fa que molts dissenyadors optin per aquesta tipografia, enlloc d'innovar buscant la originalitat i allunyat-se d'altres competidors del seu propi sector?
