Proporció Àuria

La proporció àuria és una interessant relació matemàtica present a la naturalesa. Des de les llavors dels gira-sols, la closa dels mol·luscos, les banyes de les cabres, fins i tot en el cos humà.

Aquesta proporció s’ha considerat una indicadora de la perfecció i l’estètica.

Des del Renaixement fins a l’actualitat han estat moltíssims els artistes i arquitectes que han comprès els seus treballs amb la intenció d’aproximar-se a la proporció àuria, convençuts que establir aquesta relació als seus projectes els atribueix un caràcter estètic especial.

L’exemple més proper i curiós en que es troba la proporció àuria és en les targetes de crèdit. Si es divideix l’ample entre l’alt d’una targeta de crèdit s’obté el nombre auri: 1,618.






Aquesta fascinació de la proporció àuria continua viva en els nostres dies, i és precisament en el disseny de logotips i del disseny gràfic on es troben grans exemples.

Creient que la proporció àuria ajudarà a crear dissenys estèticament més agradables, molt creatius opten per aplicar aquesta relació als seus logotips.

Un exemple és el del logotip de National Geographic, dissenyat per l’estudi Chermayeff&Geismar. Encara que en aparença sembli un simple rectangle groc, en realitat aquest rectangle respecta a la perfecció la proporció àuria. Un detall molt apropiat per a una marca centrada en la bellesa de la natura.



En el logotip de Toyota es pot observar fàcilment aquesta proporció. Emmarcant el logotip en una quadrícula, s’aprecia que les relacions entre les diferents distàncies resultants és sempre 1,618.


Per una altra banda, el logotip d’iCloud, una de les últimes identitats presentades per Apple, també respecta les proporcions àuries. La relació entre els cercles així com la relació entre l’ample i l’alt és de 1,618.



Potser un dels logos més recents a presentar les suposades proporcions àuries en el seu disseny ha estat la nova icona de Twitter. Però el més curiós d’això és com la web de Twitter presenta també una estructura composta en funció de la proporció àuria.





Per acabar si el logo d’Apple segueix al peu de la lletra la coneguda proporció àuria és un dels grans mites. Un cop estudiat el logo es corrobora que està dissenyat seguint un procés matemàtic per aconseguir un resultat perfecte, però la realitat diu que és una aproximació a aquestes proporcions. Però són moltes les visions que existeixen en quant aquest logo i molts els que afirmen que segueix una proporció àuria.

                                           

RouteMaster

La passada classe de Disseny Bàsic, vaig exposar el reconegut per tots autobús de Londres, Routemaster dissenyat per Douglas Scott. Em va semblar un tema bastant interessant i per això avui he volgut presentar-lo al meu blog.
            Al segle XIX s’anava a celebrar a Londres l’exposició universal del Hyde Park. Havien d’acudir milers de persones i els enginyers britànics es van veure en l’obligació de buscar alguna solució en quant al transport públic. Es van preguntar perquè havien de pagar el doble de conductor i comprar una flota el doble de gran quan amb autobusos de dos plantes, podien transportar el mateix número de persones. Així doncs, aquells autobusos eren com el de la següent imatge i com es pot veure estaven tirats per cavalls.





Un cop van començar a sorgir el cotxes motoritzats, exactament al 1954, Douglas Scott va dissenyar l’autobús vermell de dos plantes, reconegut per tothom, Routemaster.
Amb el pas del temps, va arribar un nou govern a Londres, i aquest va dir que calia un nou autobús que s’adaptés al segle XXI. Això va provocar una gran problemàtica, la icona de Londres estava apunt de desaparèixer. Van ser més de 500 propostes de disseny les que van rebre de tot i el món, i van ser més de 10000 persones les que van firmar per evitar lo inevitable.
El model decidit va ser el de la imatge següent.

                                     

Un nou model més versàtil, segur, amb una millor distribució interior, permet economitzar gestos i té una millor climatització. El Routemaster, tenia una porta posterior sempre oberta, en el nou disseny aquesta es troba sempre tancada i per tant, s’economitza en els gastos de tenir dos treballadors en un autobús i millora la climatització d’aquest.
Per una altra banda, el canvi feia que es perdés un gran potencial turístic, l’accés ràpid, i una certa nostàlgia per part de tots aquells amants del Routemaster.

                                 
                               


Són moltes les grans ciutats que són reconegudes pel seu servei públic o monuments emblemàtics, però Londres és la única o de les úniques ciutats reconegudes mundialment per un color; el vermell.




Coca - cola

Sempre he volgut fer un treball sobre aquesta empresa i al no arribar mai el moment, he pensat que poder parlar-ne al blog serà la millor opció.
Per tant, avui parlaré de una de les marques globals més importants del món i que està de les primeres en quant a estratègies de màrqueting. En la meva opinió, la primera. Es gairebé impossible trobar un lloc al món on la marca Coca-cola no sigui reconeguda.
Des de la seva creació l’any 1886 per John Pemberton, la Coca-cola i la seva famosa fórmula secreta s’han convertit en tot un símbol.

Penso que el tema de la marca Coca-cola és força interessant i m’agradaria tocar varis temes.

En quan al logotip del producte, penso que no seria massa útil canviar-lo, ja que a part de ser senzill arriba a cridar l’atenció per la seva tipografia i colors cridaners.




Tipografia: Comercial Script BT
Lletra: Normal 16
Colors: De fons color vermell i la tipografia de color blanc

En quant a les estratègies de packaging d’aquest producte, van ser primordialment: Moviment i simetria per a que aquest sigui més dinàmic i interactiu.


El problema primordial és l’alt nivell de competència que té. Per això intenta utilitzar estratègies de màrqueting per oferir als clients alguna cosa que valorin i que la competència no tingui.





Coca-cola, intenta assegurar-se que les seves històries contenen alguna cosa nova i sorprenent. En el món del màrqueting i la publicitat, és una de les marques més atractives, creatives e innovadores. Una marca pionera en quant a tendències noves de publicitat i màrqueting.
Ja no només si parlem dels èxits publicitaris, sinó també del seu ilimitqat i extens merchandaising, ens adonem que és una de les marques que més diners inverteix en publicitat a nivell mundial.
Haddon Sundblom, va ser un pintor estatunidenc d’origen suec. Ell va ser l’encarregat de remodelar la imatge de Pare Noel per encàrreg de l’empresa Coca-cola. Des de llavors, el Pare Noel es va fer més alt, més gros, de rostre alegre, amable i bondadós. Vestit de vermell amb rivets blancs, que eren els colors oficials de la Coca-cola. Aquest personatge va tenir gran èxit en la campanya de 1931, i el pintor va anar fent retocs els anys següents.


1931- ‘My hat’s off to the pause that refreshes’             1936- ‘Me too’
                      

1937- ‘Give and Take.’ Say I’                                          1941- ‘Thirst asks nothing more’
                 




1949- ‘Travel refreshed’                                                 1953– ‘The pause that refreshes’
                       

1961- ‘When friends drop in’                                          1964- And beyond
               




Però sens dubte, es important el que l’ha caracteritzat en els últims temps.  El Brand Content. La generació de continguts i experiències de la marca on els consumidors són els autèntics protagonistes. Amb això la marca Coca-cola, s’ha transformat per convertir-se en un icona de la nostra cultura que adopta i arriba a grans valors que són la emoció, la felicitat, i ha sigut capaç de facilitar raons per transmetre els seus missatges. Tot i les diverses crítiques, em sembla una idea de màrqueting genial. I parant-me a pensar, només ens cal esperar per veure fins a on arribarà Coca-cola.

Helvética ?


Helvética es una tipografia clara, senzilla i a la vegada clàssica. Personalment, presenta una excel·lent llegibilitat en espais amplis i es excepcional per a textos senzills i grans títols o rètols amb finalitats publicitàries o informatives.

 Al documental de Gary Hustwit, no tot és així. I un dels motius que ha fet que m'agradi tant ha esta aquest. Surten alguns dissenyadors que no podrien viure sense l'Helvética. Però altres crítics d’ella. Personalment, l'interessant del documental no passa per l'Helvética en si, aquesta és només una excusa, per al que veritablement persegueix: posar en evidència el moment pel qual passa l'activitat, l'encreuament d'opinions, les formes de concebre el disseny gràfic, etc. En un primera mirada, sembla bastant superficial l'estructura que porta (una línia de reconeguts dissenyadors, un a un explicant perquè estimen aquesta tipo, o perquè la odien) però en definitiva, crec que per això m'ha agradat força, convida a la reflexió, dexa en dubte l'estat de les coses, i no es posiciona com a "fan".

El primer dissenyador que apareix és Massimo Vignelli, qui venera aquesta tipografia, diu que per al seu parer, només es necessita Helvética.

 “La vida de un diseñador es una lucha: La lucha contra la fealdad. Igual que un médico lucha contra la enfermedad. Para nosotros, la enfermedad visual es lo que nos rodea, Y lo que tratamos de hacer es curarla de alguna manera, con el diseño. Un buen tipógrafo siempre tiene sensibilidad con la distancia entre las letras. Creemos que la tipografía es blanco y negro. La tipografía realmente es blanca, ni siquiera es negra. Es el espacio blanco entre los negros que realmente la crea.”
                                                                                            Massimo Vigneli, 1966. Diseñador de la señalatica del metro de NY.

 Alguns estan enfrentats salvatgement contra aquesta tipografia. També m'ha sorprès molt gratament, el fet de no haver-me adonat abans de la importancia que té l'Helvètica en el disseny gràfic. El documental recorre Amsterdam, Nova York, Londres i altres ciutats buscant exemples d’ús d’aquesta tipografia i testimonis dels dissenyadors. Així, del que primer es dóna compte un es de la omnipresència de l’Helvética a la vida quotidiana. Tant que el número de marques de prestigi e institucions importants que la utilitzen en la seva imatge corporativa és aclaparador.

 L'Arial, va ser dissenyada al 1982, diferenciant-se de l'Helvética en pocs detalls. El gruix dels caràcters és idèntic, i es distingeix per la majoria dels no especialistes. C, G, R, Q, l, a, i, són les principals per distingir ràpidament l'Arial de l'Helvética. 

-Cops de l'Helvética solen tallar horitzontalment o verticalment. Això és especialment visible a la t, r, f, i C. En canvi l'Arial fa servir talls inclinats.
- La G de l'Helvética té un esperó ben definit; l'Arial no.
-Les cues dels glifos R i els a glifos són diferents.
-El número 1 de l'Helvética té un angle recte sota l'esperó superior, mentre que l'Arial té una corba.
-El glifo Q en l'Helvética té una creu recta, mentre que la marca de la creu en Arial té una lleugera serp com a corba.



En definitiva, a mi em sembla que les tipografies han d’adaptar-se a l’època, situació, geografia, referencies socials, etc. En la meva opinió l'Helvética és adaptable, ja que assoleix molta amplitud en quant a les seves condicions de comunicació, però personalment, s'ha d'utilitzar amb certa coherència i no fer un ús abusiu. Tot i això, se'm planteja un dubte. Què és el que fa que molts dissenyadors optin per aquesta tipografia, enlloc d'innovar buscant la originalitat i allunyat-se d'altres competidors del seu propi sector?




Algun serà el secret de l'èxit gràficament, quan totes aquestes marques l'han escollida.

« Previous Entries